Una presó del segle passat

El mes de juny de fa quatre anys es va complir el centenari de la presó Modelo de Barcelona. Avui el centre continua en funcionament. Es va construir per acollir a 820 reclusos, i en canvi, actualment n’hi viuen més de 2.000. En habitacions de poc més de deu metres quadrats hi conviuen sis persones. La superpoblació a l’edifici es fa visible. Aquest fet condiciona directament les condicions de vida dels interns. El moment de més ocupació però, es va registrar a l’any 1939 amb 12.745 persones. Aquest fet va motivar que el pare Martí Torrent la considerés la presó més densa del món.

Com explica el periodista Josep Maria Huertas Clavería, en un article publicat a La Vanguardia el 9 de març de 2004, la presó va tardar 16 anys a construir-se. Aquest retard va ser degut principalment al fet que el govern espanyol no volia destinar tants diners al centre barceloní com a la Modelo de Madrid. Va ser una obra dissenyada pels arquitectes Salvador Viñals i Josep Domènech Estapá i finalment es va inaugurar el 9 de juny de 1904.

Les seves parets han vist execucions com la del confident Joan Rull el 1908 o judicis com el de Ferrer i Guàrdia després de la Setmana Tràgica de 1909. L’edifici també va ser objecte dels efectes dels bombardejos durant la Guerra Civil. Així mateix, va ser l’escenari de diversos motins, com el liderat per José Moreno Cuenca El Vaquilla l’any 1984, i d’algunes fugides espectaculars. La Modelo és història viva d’on neixen un reguitzell de cròniques humanes inacabables.

Tal i com Huertas explica en el seu article, Albert Batlle, secretari de Política Penitenciària, afirmava que la presó Modelo de Barcelona tenia data de caducitat i es traslladaria el 2007 cap a una altre indret de la geografia catalana. La predicció de Batlle no s’ha complert. Som a les acaballes del 2008 i la Modelo continua funcionant a ple rendiment i, dia a dia, continua escrivint la seva història.

La dignitat de vida dels presos està relacionada amb la superpoblació als centres penitenciaris. Actualment les presons catalanes estan ocupades per 10.149 residents. En els darrers vint anys s’ha passat de 34 persones preses per cada 100.000 habitants a 152 interns . A més, amb un promig de condemnes de més de set anys que dificulta, segons el Consell d’Europa, la rehabilitació i el reintegrament efectiu a la societat i provoca un alt nivell de reincidència.

Per altra banda, el passat 14 de novembre el Consell de Ministres va aprovar l’enduriment del Codi Penal amb la finalitat de donar resposta a les demandes socials de més duresa . Delictes com les agressions sexuals a menors queden equiparats al terrorisme i els condemnats hauran de complir íntegrament les penes de presó. A més, els delictes de terrorisme no prescriuran quan provoquin mort, segrest o lesions greus. Aquesta reforma no contribuirà a una ocupació de les presons més baixa, més aviat al contrari.

La Generalitat, a través d’Albert Batlle i la consellera Montserrat Tura, es proposa canviar progressivament la situació a les presons catalanes amb la construcció de nous centres amb unes instal·lacions més adequades. Fruit d’aquesta iniciativa el proper 9 de desembre s’ocuparà la nova presó de joves de la Roca del Vallès que s’ha edificat al costat del centre de Quatre de Camins. Va ser inaugurada el passat 28 de novembre i té una capacitat per a 450 presos. El recinte permetrà tancar l’edifici de la Trinitat que, actualment, està ocupada per 310 reclusos tot i que la capacitat és de 274 residents.

També es va inaugurar fa poques setmanes la presó dels Lledoners a Sant Joan de Vilatorrada, a la comarca del Bages, amb una capacitat màxima de 750 reclusos una xifra molt inferior a les registrades a les presons catalanes més antigues. La nova política penitenciaria permetrà millorar les condicions de vida dels interns. Els residents de La Modelo esperen torn. A la històrica presó barcelonina li arriba, finalment, la jubilació.

EUROCOPA

Ja hi tornem a ser. Cada dos anys l’esport rei és protagonista. El 2006 es va organitzar el Mundial de futbol a Alemanya i enguany toca l’Eurocopa. Se celebra a Àustria i Suïssa fins el 29 de juny, data que es jugarà a Viena la final de la competició. Tot això, entre altres aspectes, es tradueix en milions d’espectadors assentats davant la petita (o no tant) pantalla per veure l’evolució dels esportistes que juguen a les seves respectives seleccions. Uns equips que representen les essències pàtries dels països. Està en joc l’orgull nacional. Quina por !!

Si ens centrem amb el seguiment informatiu que es fa des de mitjans espanyols, observarem i escoltarem una bona colla de disbarats. L’orgull patriota flueix a dojo. Els sentiments nacionals es projecten a través de la selecció. I això que molts defensen que no s’ha de barrejar esport amb política. A les retransmissions radiofòniques i televisives, els locutors s’esgargamellen cridant a favor dels colors de la roja. La fúria espanyola es fa ben present.

És realment esfereïdor seguir un partit d’Espanya per la COPE, la SER o Cuatro. O bé llegir l’endemà les portades i les cròniques dels diaris. Fan servir un llenguatge agressiu i prepotent. Mostra d’això és el mil vegades repetit eslògan A por ellos. Ja el van emprar a l’últim Mundial, però tot va acabar amb desfeta. Un seriós avís .

Per les grans empreses patrocinadores de l’esdeveniment, tot resulta més simple i materialista. Els negocis sempre deixen els sentiments a una banda. La competició constitueix una oportunitat immillorable per fer publicitat dels productes que comercialitzen. Les elevades audiències televisives que genera la competició són el marc incomparable per enunciar les seves marques.

A l’exemplar de juny de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet explica que s’estima una audiència (acumulada) televisiva d’uns quinze mil milions de persones. Impressionant !! Quin negoci !! Les empreses patrocinadores es freguen les mans pensant en els milers de consumidors potencials que seran objecte d’un contundent bombardeig de missatges comercials.

Ramonet assegura que la FIFA disposa d’un pressupost superior a països com França. Aquesta dada dóna una idea de la importància econòmica del món del futbol. És un negoci molt rentable per a uns quants. Entre patrocinadors i drets televisius s’hi mouen molts diners. Empreses com Adidas, Nike o Puma, inunden el mercat amb productes que han fabricat a països en vies de desenvolupament pagant una salaris de misèria i, moltes vegades, oferint unes condicions d’higiene i seguretat gairebé inexistents. Aquesta és una realitat que existeix però que pràcticament ningú (periodistes inclosos) gosa denunciar-ho. Com deia el president Pujol, això ara no toca.

Apa doncs, no donem gaires voltes a la nostra consciència i gaudim tranquil·lament de l’espectacle de l’Eurocopa i de les narracions esportives que se’n deriven. I així de pas, oblidem, per uns instants, els nostres neguits i problemes diaris.

DON FEDERICO

L’Audiència Provincial de Madrid ha condemnat avui el periodista radiofònic Federico Jiménez Losantos a indemnitzar amb 36.000 euros a Alberto Ruiz-Gallardón per injuriar-lo greument. Bona notícia. Don Federico havia assegurat, durant el programa que presenta a la COPE, que a l’alcalde de Madrid li eren igual els 200 morts i els més de 1.000 ferits dels atemptats de l’11-M, sempre que pogués arribar al poder. La COPE ha obert una línia telefònica de suport a Losantos a disposició dels oients. Ara corro a trucar-hi.

Aquest senyor s’empara en la llibertat d’expressió per dir el que li ve de gust en cada moment. L’insult, la vexació i la calumnia són el pa de cada dia al seu programa matinal. A més, diu falsedats a tort i a dret amb la benedicció de la cúpula eclesial espanyola. De fet, es pot considerar que el cardenal Rouco Varela és el màxim responsable moral dels continguts de l’emissora. Perquè Losantos brama el matí, però a la resta del dia el contingut no varia massa. En especial, si us voleu posar de mal humor sintonitzeu uns minuts el programa nocturn de Cesar Vidal. És realment esfereïdor escoltar com aquest historiador tergiversa les coses.

Si observem que opinen mitjans afins a Losantos, com Libertad Digital, comprovarem que estan totalment en desacord amb la sentència judicial. Asseguren que amb aquesta decisió es limita la llibertat de crítica contra el poder polític i es posa en discussió el bon desenvolupament de la tasca del periodística. Entre poc i massa !! La llibertat d’expressió no s’ha de limitar. Fins aquí estem d’acord. Ara bé, és innecessari exercir-la mitjançant l’insult i la mentida continuada.

Fa molts anys que Losantos brama a través de la COPE. Què encén els ànims contra tothom que no pensi com ell. Ha atemptat reiteradament contra l’honor de les persones i ha difós mentides que han contribuït a la incomprensió entre els diversos territoris de l’estat espanyol. A més, ha impulsat falsedats sobre l’11-M, discursos demagògics i difamatoris sense respecte a cap codi ètic . Pràcticament ningú s’ha salvat de les seves envestides. No sé quin manual d’estil ha seguit però això no és periodisme.

Ja era hora que algú li parés els peus encara que només sigui amb una multa mínima si ho comparem amb el contracte multimilionari que té signat amb l’emissora eclesial. Però bé, per algun punt s’ha de començar.

RELLEU

Ja fa unes setmanes que Albert Closas ha agafat el relleu a Mònica Terribas al capdavant de “La nit el dia”. La coneguda presentadora ha estat nomenada directora de Televisió de Catalunya i ha deixat pas al seu company de professió com a nou conductor del programa,qui presenta i codirigeix l’espai juntament amb Dani Bramón. Continua bona part de l’equip i cal destacar també que segueix l’excel·lent Paulí Subirà com a responsable de la realització de l’informatiu. Es mantenen el format original amb la periodicitat habitual i col·laboradors destacats com el meteoròleg Tomás Molina el qual dóna un contrapunt d’humor que s’ha convertit en imprescindible. Com ha fet els últims cinc anys, “La nit al dia” recull els fets més importants de l’actualitat de la jornada mantenint la seva marca pròpia i diferenciant-se dels espais purament informatius.

Substituir a Mònica Terribas no és una empresa fàcil, ja que aquesta ha portat al programa a assolir un èxit considerable i l’ha convertit en un espai de referència a les nits catalanes. Actualment, és un informatiu de qualitat totalment consolidat, amb més de 1.000 edicions i una mitjana de 116.000 espectadors diaris. Costarà mantenir-ho. La Terribas, amb la seva professionalitat i convicció, aconseguia tenir una audiència fidel que nit rere nit seguia atentament l’espai .

Fins fa poc Closas havia presentat amb encert el programa “Valor Afegit”. Aquest té un contingut íntegrament econòmic, fet que porta inherent certa dosi de sobrietat. Malgrat això, el periodista convertia l’aridesa dels temes econòmics en matèria digerible per tots els públics utilitzant un llenguatge planer i clar. Fugia dels tecnicismes i termes més desconeguts per explicar de forma entenedora l’actualitat financera portant a terme així una valuosa tasca de comunicació.

Ara ha encetat una nova etapa de “La nit al dia” i ja hem pogut intuir una altre textura informativa amb un to més reposat i sobri . Al plató es crea un clima diferent. Segons les últimes dades disponibles, el share ha començat a disminuir, però s’ha de donar una oportunitat a aquest excel·lent professional i donar-li un marge de confiança. Malauradament, l’audiència marca l’esdevenir dels programes i la impaciència és un tret característic del mitjà televisiu. Tot i així, el fet que precisament sigui Mònica Terribas la directora de TV3 pot aportar un plus de tranquil·litat al nou presentador.

ON SÓN ELS LIBERALS ?

El liberalisme econòmic és una doctrina basada en la ferma convicció que la llibertat de comportaments individuals dóna com a resultat la màxima eficiència. Es tracta d’una teoria que s’oposa al control de la vida econòmica per part de l’Estat, el qual s’ha de limitar a assegurar el marc jurídic establert i afavorir el lliure joc dels mecanismes de mercat. Els seus partidaris són aferrissats defensors de les lleis de l’oferta i la demanda. En èpoques de bonança econòmica, els liberals són poc propensos a compartir beneficis. Al nostre país, en trobem clars exemples en el sector immobiliari . Ara bé, quan el cicle no els hi és favorable no perden ni cinc minuts en demanar ajuda a l’Estat. Aquell mateix Estat del que no volien ni sentir-ne a parlar quan els beneficis no paraven d’engreixar els seus comptes bancaris.

Aquests darrers anys, hem viscut una veritable bombolla immobiliària amb espectaculars beneficis per alguns individus. Molts espavilats s’han enriquit mitjançant l’especulació en la compra i venda de vivendes. Però existeix l'altra cara de la moneda. Moltes persones endeutades durant 30 anys de la seva vida, pràcticament fins a la vellesa, i amb unes quotes a pagar al banc cada dia més altes degut a l’augment dels tipus d’interès registrats els darrers mesos. A més, comprar un habitatge era i és inassolible per a molts ciutadans i l’escalada de preus ha crescut sense cap tipus de fre provocant un espiral insostenible.

Avui, el context econòmic és molt diferent, amb un entorn poc favorable i una desacceleració més que evident. La bossa d’habitatges pendents de vendre cada cop és més gran. Diverses estadístiques demostren la davallada de la venda de pisos i el nombre d’hipoteques concedides ha baixat espectacularment .A més, l’encariment del preu del petroli ha contribuït a que la inflació estigui vorejant el 5 % , el nivell més alt dels 10 últims anys. L’euribor a 12 mesos, el principal índex de referència pel càlcul de les quotes hipotecàries, arriba a nivells del 2000 situant-se prop del 5 % i això incideix directament en l’economia familiar. Aquests darrers anys, moltes persones s’han endeutat fins a límits perillosos, i davant la previsió d’un augment considerable de la morositat, les entitats financeres han començat a augmentar les provisions per aquest concepte. Tot un senyal pel futur.

Ara els empresaris immobiliaris demanen ajudes a l’Estat oblidant-se dels seus principis liberals. S’excusen amb l’argument que hi ha en joc la destrucció de milers de llocs de treball. Ara es preocupen pels treballadors ? Carai, quin canvi !! Abans només pensaven en multiplicar els seus beneficis !!

Per sort, el vicepresident econòmic, Pedro Solbes, no ha atès les seves demandes. No es pot mantenir el sector artificialment. Tothom veu que és necessari un reajustament del sector . Per què aquests empresaris ja no són partidaris que l’oferta i la demanda marquin el preu lliurement ? Per què no són liberals a les verdes i a les madures ?

Pel que fa a les persones que quedaran sense feina, l’Estat ha de realitzar un esforç per intentar reubicar-les en altres sectors de l’economia mitjançant polítiques d’ocupació actives. Es fa necessària molta formació per reorientar-los professionalment cap a d’altres sectors i, a la vegada, impulsar decididament l’obra pública.

ESTIL HUMORÍSTIC

Dijous passat, l’edició de Polònia ens va obsequiar amb una gloriosa adaptació catalana de la cançó de Chikilicuatre, que enguany va representar Espanya al festival més ranci que se celebra actualment : Eurovisió. Ramon Lucas es va convertir en l’entranyable Lluís Llach i va interpretar la particular peça musical a ritme de “Porrera Porrera” en substitució de la tradicional “Perrea Perrea” de David Fernández. Potser aquesta versió hauria tingut millor acollida entre el públic europeu que no pas la versió oficial de l’edició 2008. Es fa difícil saber si li hagués agradat a l’efusiu José Luís Uribarri o a la Raffaela Carra de Televisión Española .De totes maneres, estem fent un exercici de veritable ciència ficció. Una cançó en llengua catalana no pot concursar en nom d’Espanya, ja que no representa les essències pàtries de la nació ibèrica. I si no que ho preguntin al Serrat.

El programa de TV3 Polònia té un èxit d’audiència considerable. El gènere d’entreteniment no és el punt fort de la cadena catalana, però l’espai d’humor que dirigeix el polifacètic Toni Soler és una excepció que cal destacar. Han aconseguit un públic fidel que cada setmana segueix les paròdies de personatges públics . La sàtira política és constant amb un to burlesc que converteix als protagonistes en marionetes amb un estil semblant a l’humor anglès. Ningú se salva de la imitació, ni la família reial espanyola. Aquests continguts no són benvinguts per alguns al·ludits perquè diuen que contribueixen a desprestigiar i banalitzar la seva activitat .

Es pot fer una segona lectura. L’humor acosta els polítics als ciutadans d’aquest país. Queco Novell, Bruno Oro o Toni Albà interpreten diversos personatges i això els fa més populars. Ara bé, també trobem alguns aspectes criticables com el patètic nivell lingüístic que utilitzen. Un reguitzell de castellanismes i barbarismes, que no corresponen amb l’ús de la llengua dels imitats, inunden la mitja hora de programa .

Polònia comparteix franja horària amb "El síndrome de Ulises" d’Antena 3 i amb "La que se avecina "de Tele 5. La primera està protagonitzada per Miguel Angel Muñoz de "Un Paso Adelante" i es tracta d’una sèrie costumista ambientada en un barri de classe baixa. Al principi tenia un to alternatiu, però ara és excessivament tòpica. La segona és una comèdia d’embolics força barroera i decebedora en comparació amb la precedent "Aqui no hay quien viva". Realment, poca competència per Polònia.

COSES DE CUINERS

Picabaralla culinària. Les declaracions de Santi Santamaria al seu llibre “La cocina al desnudo” han encès amb extremada virulència el foc dels fogons de la cuina d’aquest país. Les afirmacions potser amaguen un polsim d’enveja envers Ferran Adrià però els arguments que s’utilitzen no són desencertats del tot. Al cap i a la fi només defensa el dret a la informació dels consumidors .

Santamaria simplement constata que l’actual cuina de disseny cada cop utilitza més productes químics i additius que en unes determinades dosis no són nocius per la salut però si ultrapassen certs nivells poden ser perjudicials per a les persones. El xef de Can Fabes defensa el dret de qualsevol comensal a conèixer quins ingredients es fan servir per elaborar el plat que menjarà i aleshores, amb coneixement de causa, pugui decidir quina actitud adoptar. També reivindica un retorn a la cuina tradicional on el factor principal és el producte (de la terra i de temporada) en sí mateix, sense centrar-se tant en la tècnica d’elaboració dels plats.

L’eix central del llibre "La cocina al desnudo" gira entorn a la convicció que s’ha de potenciar l’alimentació sana sense additius químics. Santamaria denúncia l’ús abusiu d’aquests elements que cerquen una innovació sense límits amb múltiples jocs de textures i enrevessades tècniques d’elaboració dels plats. Fa una reflexió en veu alta amb la finalitat de ser una crítica constructiva tot i que no és compartida per molts col·legues de professió. L’acusen de perjudicar el prestigi assolit per la cuina del nostre país i de generar alarma social.

El debat sempre és positiu i enriquidor sempre i quan la polèmica no entri en l’enfrontament personal. En aquest sentit considero poc encertades les desqualificacions realitzades per Sergi Arola titllant a Santi Santameria de persona bipolar i profundament contradictòria. Això si que porta al desprestigi de la cuina.

LA PATUM

Avui comença La Patum, la festa per excel·lència del meu poble. D’ençà el segle XIV, cada Corpus, la ciutat de Berga es transforma i celebra la seva festa cabdal. Alguns diuen que és teatre popular en estat pur. Altres, que és una barreja de mites, llegendes, sensacions i sentiments. Realment es fa molt difícil definir-la i més per un berguedà i un patumaire convençut com jo. Això si, tothom que ha viscut la festa assegura que La Patum és única.

Actualment, és una de les manifestacions folklòriques més destacades de Catalunya i la màxima representació festiva derivada de les antigues processons del Corpus medieval que es conserva a casa nostra. No és que en el passat no existissin altres festes similars, sinó que Berga ha tingut l’encert o la casualitat de conservar-la al llarg del temps i aquest fet ha contribuït a la seva singularitat actual. Té un origen religiós i, durant una època, fins i tot s’havia celebrat a l’interior de l’església del poble. Posteriorment, el rebombori i la creixent disbauxa que generava la festa, va aconsellar traslladar-la a l’exterior. I és que La Patum desprèn alegria, gatzara i bullícia, a la vegada que misticisme, harmonia i emoció. És la festa dels sentits, un espectacle per gaudir a la vegada que s’hi copsa l’esperit i la tradició d’una comunitat, que durant sis segles, hem tingut en La Patum un element d’unió i cohesió ciutadana.

Els berguedans vivim la festa amb una veritable veneració litúrgica, com una herència cultural que passa de pares a fills. I és que els autèntics protagonistes de la festa som la gent. Aquest fet singular va ser el que va influir més alhora que l’any 1983 fos declarada festa tradicional d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya, i posteriorment el 25 de novembre de 2005 la UNESCO la declarés Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. En aquest últim cas, els membres del jurat van reconèixer que el que més els va impressionar i emocionar va ser, a banda de la llarga tradició de la festa, l’ alta participació i implicació popular.

Sense dubte, la festa té el cor robat a tots els berguedans i cada vegada a més persones que ens visiten. Quan l'última guspira de foc mor i el repic del tabal deixa de sonar, els patumaires ja comencem el compte enrere tot esperant ansiosament la propera Patum. Us convido a tots a viure la festa. Teniu temps fins diumenge. Bona Patum !!

CULPABLES

El secretari tècnic del FC. Barcelona, Txiki Begiristian i el vicepresident esportiu Marc Ingla van valorar ahir de forma molt negativa la temporada de l’equip blaugrana i van coincidir a assenyalar Frank Rijkaard i els jugadors com els grans culpables de la desastrosa campanya. De fet, la gestió del vestuari que ha realitzat l’entrenador els darrers dos anys ha estat poc encertada i quan han existit problemes no ha tingut l’habilitat d’apaivagar-los. Només cal recordar les declaracions explosives d’Eto’o l’any passat a Vilafranca del Penedès. Allà va començar el final de Rijkaard .

L’holandès s’ha mostrat com una persona amb una alarmant manca d’autoritat que ha convertit el vestuari en un veritable desgavell. El Barcelona havia configurat una de les millors plantilles de la història, amb jugadors de talla mundial però el tècnic no ho ha sabut utilitzar . A més va confiar en l’autogestió de l’equip i aquest no va respondre correctament a la confiança del tècnic. Jugadors com Ronaldinho, Márquez, Deco o Eto’o van perdre el respecte a l’entrenador, els socis i el club que els paga religiosament.

Malgrat tot, Txiki i Ingla es van oblidar de fer un saludable exercici d’autocrítica . Certament bona part de les causes de la mala campanya es poden atribuir a l’entrenador o els jugadors però el màxim responsable de l’evolució d’un club, empresa o societat és sempre la seva junta directiva . És intolerable i alarmant aquesta manca de voluntat d’assumpció d’errors d’algunes persones. La direcció del Barça s’ha descarregat de qualsevol culpa i l’ha traslladat de forma íntegre al cos tècnic i a la plantilla.

Les paraules dels dirigents blaugrana volen transmetre la sensació que ells ho han fet tot bé. Que van planificar la temporada extraordinàriament posant a disposició de Rijkaard la millor plantilla de la història del Barcelona i que han desenvolupat la seva feina de forma perfecte. Però en realitat, Txiki com a secretari tècnic és tant culpable com ho pugui ser l’holandès. Seria bo pel club que ningú s’amagués a l’hora d’admetre errors i que s’actués en conseqüència. A la secció de bàsquet del Barça s’ha acomiadat al secretari tècnic Zoran Savic per manca de resultats. Són casos diferents ?

Un nacionalisme català modern

Si fem cas a les darreres conteses electorals es podria arribar a la conclusió que el nacionalisme català recula . Als últims comicis generals Esquerra va tenir una important davallada amb la pèrdua de 350.000 vots i a Convergència la situació no va ser tant tràgica però van reconèixer haver obtingut uns fruits a les urnes poc satisfactoris . En canvi, el PSC va aconseguir un dels seus millors resultats de la història (25 diputats) gràcies a rendibilitzar la por a la dreta, el carisma de Carme Chacón i l’exhibició d’un catalanisme suau i gairebé silenciós.

Davant d’aquestes dades ens podem preguntar si el nacionalisme català està en crisi . I si és així, per què ? Aquestes qüestions, ERC i Convergència les hauran de plantejar i debatre en els congressos que celebraran el mes de juny i juliol respectivament si és que volen ser protagonistes actius de la Catalunya dels propers anys.

Potser bona part de la ciutadania d’aquest país no se sent nacionalista. Però aquestes mateixes persones si que volen més infraestructures, millores en l’educació i la sanitat, ajuts diversos etc. I això s’aconsegueix gestionant eficientment els recursos que es disposen i millorant també el finançament vigent . Per això el President de la Generalitat, José Montilla, ha reclamat amb una inusual contundència el no ajornament de la negociació d’aquesta matèria amb l’Estat (tal i com preveu el nou Estatut) , denunciant també que a Catalunya hi ha més persones en situació de pobresa que el total de ciutadans d’algunes Comunitats Autònomes espanyoles. Montilla sap identificar la seva acció política amb l’objectiu d’assolir un nivell de qualitat de vida més elevat pels catalans.

En canvi, els partits nacionalistes moltes vegades fan servir un llenguatge diferent al que utilitzen una bona part de ciutadans i això més que unir crea barreres i provoca incomprensions mútues. És possible que el nacionalisme més identitari i de caràcter més essencialista, que es basa en la llengua i en la cultura, sigui difícil d’assumir per una part de la població d’aquest país. Aquesta hipòtesi l'han de tenir en compte tant CDC com ERC.

Ara bé, emprant un mateix vocabulari i defensant un nacionalisme més pràctic possiblement és més fàcil que la majoria social de Catalunya se senti identificada i representada per partits nacionalistes. Aquests gaudiran d’un suport electoral ampli en la mesura que siguin capaços de vincular les seves tesis i projectes als interessos de la majoria de ciutadans i puguin oferir solucions a les seves necessitats.

Pluralisme i unitat a Esquerra

El proper mes de juny es celebrarà el 25è Congrés d’Esquerra Republicana on s’escollirà la nova direcció del partit. Es presenten quatre candidatures que proposen diverses alternatives i projectes. Uns fan bandera del 2014 impulsat per Josep Lluís Carod-Rovira, altres aposten pel concert econòmic o qüestionen el vigent pacte de govern a la Generalitat i el marc de relacions actual amb l’estat espanyol. El debat sempre és bo i l’aportació de noves idees enriqueixen a qualsevol formació política.

ERC des de els seus orígens ha estat un partit plural, amb diverses tendències en llur interior. De fet, la fundació del partit a l’any 1931 és produeix arran de la unió d’Estat Català de Francesc Macià, el Partit Republicà Català de Lluís Companys i La Opinió de Joan Lluhí que representaven sensibilitats molt diverses. Les quatre candidatures actuals reflecteixen la pluralitat històrica d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Les alternatives presentades indiquen el dinamisme i la vitalitat del partit. El perill que plana a ERC consisteix en que es produeixi alguna escissió segons quin sigui el resultat final del congrés. Altres vegades s’han produït divisions com quan Estat Català va abandonar ERC pocs mesos abans d’esclatar la Guerra Civil espanyola al considerar que es seguien postulats massa allunyats de les tesis que ells defensaven o quan Àngel Colom i Pilar Rahola van abandonar Esquerra per fundar l’efímer Partit per la Independència (PI).

El president del Parlament i candidat a la presidència d’ERC, Ernest Benach, va venir dilluns passat a la Pompeu Fabra en el marc de l’assignatura de Periodisme Polític. Li vaig preguntar per una hipotètica escissió i em va contestar amb un “no” rotund a aquesta possibilitat argumentant que eren una formació política suficientment “madura”. Tot i així va reconèixer que era necessari que l’opció guanyadora fos “generosa” amb la resta de candidatures per aconseguir la unitat necessària per encarar amb garanties els reptes que té el partit i el país. En aquest sentit, el primer objectiu d’Esquerra ha de ser mantenir la unitat i la cohesió interna sigui quin sigui el resultat final del congrés. Si volen construir un futur per Catalunya han de sumar i oblidar-se de pugnes personalistes que no condueixen a res de bo.

BATXILLERAT NOCTURN

La conselleria d’Educació ha reaccionat amb rapidesa i ha fet bé en corregir la decisió inicial de suprimir en la seva totalitat el Batxillerat nocturn dels instituts. Una retirada a temps sempre és una petita victòria. La mesura presa afectava greument a un col·lectiu necessitat de segones oportunitats que han de compaginar aprenentatge amb vida laboral. La rectificació parcial dels responsables educatius de la Generalitat, suposarà la continuïtat de l’ensenyament a la meitat dels centres catalans on actualment s’imparteix i permetrà així a molts alumnes seguir els seus estudis. D’aquesta manera es mantindrà l’oferta formativa en aquells llocs on la demanda estigui més consolidada i s’utilitzaran també criteris d’equilibri territorial per tal que cap zona de Catalunya quedi desatesa. Saber rectificar i reconèixer els errors propis és una virtut poc habitual entre la classe política d’aquest país. En aquest cas s’ha produït i cal destacar-ho.

La setmana passada el departament d’Educació va donar a conèixer el projecte d’eliminació del Batxillerat nocturn i la intenció d’impulsar l’educació a distància on-line a partir de l’any 2009 a través del Institut Obert de Catalunya (IOC).La conselleria va argumentar que aquesta modalitat educativa es compagina moltes vegades amb una activitat laboral i això provoca un alt nivell d’absentisme que dificulta l’obtenció del títol. A més, va afegir que aquest sistema d’ensenyament havia quedat obsolet, amb pocs alumnes matriculats i un rendiment molt baix .

La supressió íntegre de l’oferta nocturna hauria suposat un greuge comparatiu per a molts ciutadans que no poden seguir estudis diürns per motius laborals i,a la vegada, tenen dificultats per cursar estudis on-line perquè no disposen de connexió a Internet o bé tenen pocs coneixements informàtics. Així mateix, el fet que el Batxillerat nocturn sigui una formació presencial ja dota de qualitat a aquesta modalitat educativa. La interacció directe entre professor i alumne és un valor afegit que no tenen els ensenyaments a distància.

La mesura també era un atac contra l’ensenyament públic i la igualtat d’oportunitats, i era un primer pas ferm cap a la privatització. Una educació a la qual moltes persones no s’haurien pogut acollir per manca de suficients recursos econòmics pel finançament dels estudis. Això hauria suposat el perill d’exclusió social d’un segment de ciutadans, situació de cap manera acceptable .

BALANCES FISCALS

El president del govern espanyol, José Luís Rodríguez Zapatero, va prometre durant el passat debat d'investidura la propera publicació de les balances fiscals entre l'Estat i les diverses Comunitats Autònomes. A Catalunya el coneixement d'aquestes dades havia estat reclamat des de feia molts anys, per així oficialitzar el dèficit fiscal català respecte a l'Estat. Ara caldrà veure quins criteris s'utilitzen per fer els càlculs, ja que, la metodologia elegida influirà decisivament en el resultat final de l'estudi.

Històricament, Catalunya ha pagat més impostos que inversió pública ha rebut per part de l'Administració central. Per tant, existeix un diferencial que és l'anomenat dèficit fiscal. És a dir, són uns diners que es recapten aquí però que s'inverteixen a fora. Tots els estudis publicats fins ara, confirmen aquest dèficit i estimen que és d'una quantitat considerable.

Ara bé, alguns polítics excusen aquest diferencial argumentant que el dèficit fiscal es veu compensat per un possible superàvit comercial de Catalunya respecte a la resta de l'Estat. Aquestes persones simplement el que fan és agregar la balança fiscal a la balança comercial. Això és, des del punt de vista econòmic, un error. Un error que en una bona part dels casos és voluntari i malintencionat.

Arran d'això, molts economistes han explicat que els fluxos comercials i els fiscals no són comparables, ja que, no és el mateix pagar impostos coactivament, per obligació, que adquirir béns i serveis en el lliure mercat.

Actualment, en un context d'internacionalització de l'economia, si a la resta de l'estat espanyol algú compra un producte posem per cas del Bages i no pas un de francès, per què ho fa ? Gairebé segur que no és per solidaritat interestatal, sinó perquè, atesos el preu i la qualitat del producte, és el millor que pot fer.

En canvi, els catalans quan paguem els impostos que no ens retornen, ho fem en nom de la solidaritat interregional, la qual, no es fonamenta en la llibertat sinó que es basa en la imposició. Una solidaritat que, per cert, no comparteixen d'altres comunitats que no cal citar.

L'esforç solidari català no pot ser etern. Hi ha d'haver necessàriament un límit temporal o, com a mínim, quantitatiu. Esperem que la publicació de les balances fiscals sigui un primer pas en aquesta direcció. Si no és així, es pot posar en perill el futur nivell de benestar dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya.

Esperit olímpic ?

Amnistia Internacional ha denunciat, aquesta setmana, que la Xina encapçala el macabre rànquing mundial de països amb més aplicació de la pena de mort. Segons el mateix govern xinès, l'any 2007 el seu país va liderar la classificació amb 470 execucions. Amnistia creu però, que la xifra real és molt superior i estima que el règim xinès executa a 22 persones al dia. Són unes dades veritablement esfereïdores que haurien de sacsejar la sensibilitat de tothom i, en especial, d'aquells dirigents del COI que van afavorir l'elecció de la ciutat asiàtica per celebrar el propers Jocs Olímpics. Aquests però, sembla que es guien per uns paràmetres diferents als principis que inspiren el moviment olímpic. De fet, quan fa uns anys van elegir Atlanta, l'estat de Geòrgia al qual pertany, mantenia també vigent la pena de mort. Això sí, les autoritats estatals es van comprometre a no executar ningú durant els 15 dies de competicions esportives. Tot un detall que, de ben segur, va tranquil·litzar les consciències dels dirigents del COI i de tots els que els donen suport.

Ens podem preguntar quins són els criteris que regeixen les decisions olímpiques del COI. Són de caràcter polític, esportiu o bé econòmic ? El moviment olímpic sempre s'enorgulleix de la seva independència econòmica respecte als governs, fet clarament positiu però que, inevitablement porta lligat un vessant negatiu : la dependència econòmica respecte a les multinacionals.

Aquest fet ajuda a aclarir la qüestió plantejada més amunt, atès que la saviesa popular ens ensenya que qui paga mana. És per aquest motiu que és força plausible pensar que l'opinió de les multinacionals és decisiva a l'hora de triar quina ciutat acollirà uns Jocs. Evidentment, els interessos de grans empreses com Coca-Cola, McDonald's o General Motors són bàsicament de tipus econòmic.

En el cas de Pequín, aquesta hipotèsi és vàlida si tenim en compte que la Xina constitueix un mercat potencial de més de 1000 milions de persones. El fet de concedir-li l'organització d'unes olímpiades contribueix a l'obertura d'aquest gran mercat a les multinacionals patrocinadores de l'esdeveniment, les quals es guien per criteris economicistes i, per tant, tenen poc en compte si en un país es respecten els drets humans.

Ara bé, si la celebració dels Jocs ha de suposar una eina capaç de flexibilitzar el règim xinès de forma que es millorin les condicions laborals dels treballadors, que hi hagi més llibertat de pensament i s'aturi la repressió contra comunitats com les del Tibet o els seguidors de Falung Gong, aleshores l'elecció de Pequín haurà estat un encert per a tots. Malauradament els fets dels darrers dies, amb la brutal repressió al poble tibetà i el manteniment de la pena capital i la censura, desmenteixen aquestes innocents esperances. Tot indica que segueix la repressió sistemàtica de les minories ètniques, polítiques i religioses del país.Tanmateix, encara que no s'aconsegueixi encetar un procés d'obertura política i de respecte als drets humans, les multinacionals hauran eixamplat el seu mercat. De fet, realment, això és el que compta, no ?

INAUGURACIÓ BLOC

Avui, 13 d'abril de 2008, declaro inaugurat oficialment el meu bloc. Neix amb l'objectiu de ser un espai de reflexió personal obert a tothom. Així doncs, vull donar la benvinguda a totes aquelles ànimes curioses que en el futur visitaran aquest petit racó de pensaments.