Ja hi tornem a ser. Cada dos anys l’esport rei és protagonista. El 2006 es va organitzar el Mundial de futbol a Alemanya i enguany toca l’Eurocopa. Se celebra a Àustria i Suïssa fins el 29 de juny, data que es jugarà a Viena la final de la competició. Tot això, entre altres aspectes, es tradueix en milions d’espectadors assentats davant la petita (o no tant) pantalla per veure l’evolució dels esportistes que juguen a les seves respectives seleccions. Uns equips que representen les essències pàtries dels països. Està en joc l’orgull nacional. Quina por !!
Si ens centrem amb el seguiment informatiu que es fa des de mitjans espanyols, observarem i escoltarem una bona colla de disbarats. L’orgull patriota flueix a dojo. Els sentiments nacionals es projecten a través de la selecció. I això que molts defensen que no s’ha de barrejar esport amb política. A les retransmissions radiofòniques i televisives, els locutors s’esgargamellen cridant a favor dels colors de la roja. La fúria espanyola es fa ben present.
És realment esfereïdor seguir un partit d’Espanya per la COPE, la SER o Cuatro. O bé llegir l’endemà les portades i les cròniques dels diaris. Fan servir un llenguatge agressiu i prepotent. Mostra d’això és el mil vegades repetit eslògan A por ellos. Ja el van emprar a l’últim Mundial, però tot va acabar amb desfeta. Un seriós avís .
Per les grans empreses patrocinadores de l’esdeveniment, tot resulta més simple i materialista. Els negocis sempre deixen els sentiments a una banda. La competició constitueix una oportunitat immillorable per fer publicitat dels productes que comercialitzen. Les elevades audiències televisives que genera la competició són el marc incomparable per enunciar les seves marques.
A l’exemplar de juny de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet explica que s’estima una audiència (acumulada) televisiva d’uns quinze mil milions de persones. Impressionant !! Quin negoci !! Les empreses patrocinadores es freguen les mans pensant en els milers de consumidors potencials que seran objecte d’un contundent bombardeig de missatges comercials.
Ramonet assegura que la FIFA disposa d’un pressupost superior a països com França. Aquesta dada dóna una idea de la importància econòmica del món del futbol. És un negoci molt rentable per a uns quants. Entre patrocinadors i drets televisius s’hi mouen molts diners. Empreses com Adidas, Nike o Puma, inunden el mercat amb productes que han fabricat a països en vies de desenvolupament pagant una salaris de misèria i, moltes vegades, oferint unes condicions d’higiene i seguretat gairebé inexistents. Aquesta és una realitat que existeix però que pràcticament ningú (periodistes inclosos) gosa denunciar-ho. Com deia el president Pujol, això ara no toca.
Apa doncs, no donem gaires voltes a la nostra consciència i gaudim tranquil·lament de l’espectacle de l’Eurocopa i de les narracions esportives que se’n deriven. I així de pas, oblidem, per uns instants, els nostres neguits i problemes diaris.
Si ens centrem amb el seguiment informatiu que es fa des de mitjans espanyols, observarem i escoltarem una bona colla de disbarats. L’orgull patriota flueix a dojo. Els sentiments nacionals es projecten a través de la selecció. I això que molts defensen que no s’ha de barrejar esport amb política. A les retransmissions radiofòniques i televisives, els locutors s’esgargamellen cridant a favor dels colors de la roja. La fúria espanyola es fa ben present.
És realment esfereïdor seguir un partit d’Espanya per la COPE, la SER o Cuatro. O bé llegir l’endemà les portades i les cròniques dels diaris. Fan servir un llenguatge agressiu i prepotent. Mostra d’això és el mil vegades repetit eslògan A por ellos. Ja el van emprar a l’últim Mundial, però tot va acabar amb desfeta. Un seriós avís .
Per les grans empreses patrocinadores de l’esdeveniment, tot resulta més simple i materialista. Els negocis sempre deixen els sentiments a una banda. La competició constitueix una oportunitat immillorable per fer publicitat dels productes que comercialitzen. Les elevades audiències televisives que genera la competició són el marc incomparable per enunciar les seves marques.
A l’exemplar de juny de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet explica que s’estima una audiència (acumulada) televisiva d’uns quinze mil milions de persones. Impressionant !! Quin negoci !! Les empreses patrocinadores es freguen les mans pensant en els milers de consumidors potencials que seran objecte d’un contundent bombardeig de missatges comercials.
Ramonet assegura que la FIFA disposa d’un pressupost superior a països com França. Aquesta dada dóna una idea de la importància econòmica del món del futbol. És un negoci molt rentable per a uns quants. Entre patrocinadors i drets televisius s’hi mouen molts diners. Empreses com Adidas, Nike o Puma, inunden el mercat amb productes que han fabricat a països en vies de desenvolupament pagant una salaris de misèria i, moltes vegades, oferint unes condicions d’higiene i seguretat gairebé inexistents. Aquesta és una realitat que existeix però que pràcticament ningú (periodistes inclosos) gosa denunciar-ho. Com deia el president Pujol, això ara no toca.
Apa doncs, no donem gaires voltes a la nostra consciència i gaudim tranquil·lament de l’espectacle de l’Eurocopa i de les narracions esportives que se’n deriven. I així de pas, oblidem, per uns instants, els nostres neguits i problemes diaris.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada