Picabaralla culinària. Les declaracions de Santi Santamaria al seu llibre “La cocina al desnudo” han encès amb extremada virulència el foc dels fogons de la cuina d’aquest país. Les afirmacions potser amaguen un polsim d’enveja envers Ferran Adrià però els arguments que s’utilitzen no són desencertats del tot. Al cap i a la fi només defensa el dret a la informació dels consumidors .
Santamaria simplement constata que l’actual cuina de disseny cada cop utilitza més productes químics i additius que en unes determinades dosis no són nocius per la salut però si ultrapassen certs nivells poden ser perjudicials per a les persones. El xef de Can Fabes defensa el dret de qualsevol comensal a conèixer quins ingredients es fan servir per elaborar el plat que menjarà i aleshores, amb coneixement de causa, pugui decidir quina actitud adoptar. També reivindica un retorn a la cuina tradicional on el factor principal és el producte (de la terra i de temporada) en sí mateix, sense centrar-se tant en la tècnica d’elaboració dels plats.
L’eix central del llibre "La cocina al desnudo" gira entorn a la convicció que s’ha de potenciar l’alimentació sana sense additius químics. Santamaria denúncia l’ús abusiu d’aquests elements que cerquen una innovació sense límits amb múltiples jocs de textures i enrevessades tècniques d’elaboració dels plats. Fa una reflexió en veu alta amb la finalitat de ser una crítica constructiva tot i que no és compartida per molts col·legues de professió. L’acusen de perjudicar el prestigi assolit per la cuina del nostre país i de generar alarma social.
El debat sempre és positiu i enriquidor sempre i quan la polèmica no entri en l’enfrontament personal. En aquest sentit considero poc encertades les desqualificacions realitzades per Sergi Arola titllant a Santi Santameria de persona bipolar i profundament contradictòria. Això si que porta al desprestigi de la cuina.
Santamaria simplement constata que l’actual cuina de disseny cada cop utilitza més productes químics i additius que en unes determinades dosis no són nocius per la salut però si ultrapassen certs nivells poden ser perjudicials per a les persones. El xef de Can Fabes defensa el dret de qualsevol comensal a conèixer quins ingredients es fan servir per elaborar el plat que menjarà i aleshores, amb coneixement de causa, pugui decidir quina actitud adoptar. També reivindica un retorn a la cuina tradicional on el factor principal és el producte (de la terra i de temporada) en sí mateix, sense centrar-se tant en la tècnica d’elaboració dels plats.
L’eix central del llibre "La cocina al desnudo" gira entorn a la convicció que s’ha de potenciar l’alimentació sana sense additius químics. Santamaria denúncia l’ús abusiu d’aquests elements que cerquen una innovació sense límits amb múltiples jocs de textures i enrevessades tècniques d’elaboració dels plats. Fa una reflexió en veu alta amb la finalitat de ser una crítica constructiva tot i que no és compartida per molts col·legues de professió. L’acusen de perjudicar el prestigi assolit per la cuina del nostre país i de generar alarma social.
El debat sempre és positiu i enriquidor sempre i quan la polèmica no entri en l’enfrontament personal. En aquest sentit considero poc encertades les desqualificacions realitzades per Sergi Arola titllant a Santi Santameria de persona bipolar i profundament contradictòria. Això si que porta al desprestigi de la cuina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada