ESTIL HUMORÍSTIC

Dijous passat, l’edició de Polònia ens va obsequiar amb una gloriosa adaptació catalana de la cançó de Chikilicuatre, que enguany va representar Espanya al festival més ranci que se celebra actualment : Eurovisió. Ramon Lucas es va convertir en l’entranyable Lluís Llach i va interpretar la particular peça musical a ritme de “Porrera Porrera” en substitució de la tradicional “Perrea Perrea” de David Fernández. Potser aquesta versió hauria tingut millor acollida entre el públic europeu que no pas la versió oficial de l’edició 2008. Es fa difícil saber si li hagués agradat a l’efusiu José Luís Uribarri o a la Raffaela Carra de Televisión Española .De totes maneres, estem fent un exercici de veritable ciència ficció. Una cançó en llengua catalana no pot concursar en nom d’Espanya, ja que no representa les essències pàtries de la nació ibèrica. I si no que ho preguntin al Serrat.

El programa de TV3 Polònia té un èxit d’audiència considerable. El gènere d’entreteniment no és el punt fort de la cadena catalana, però l’espai d’humor que dirigeix el polifacètic Toni Soler és una excepció que cal destacar. Han aconseguit un públic fidel que cada setmana segueix les paròdies de personatges públics . La sàtira política és constant amb un to burlesc que converteix als protagonistes en marionetes amb un estil semblant a l’humor anglès. Ningú se salva de la imitació, ni la família reial espanyola. Aquests continguts no són benvinguts per alguns al·ludits perquè diuen que contribueixen a desprestigiar i banalitzar la seva activitat .

Es pot fer una segona lectura. L’humor acosta els polítics als ciutadans d’aquest país. Queco Novell, Bruno Oro o Toni Albà interpreten diversos personatges i això els fa més populars. Ara bé, també trobem alguns aspectes criticables com el patètic nivell lingüístic que utilitzen. Un reguitzell de castellanismes i barbarismes, que no corresponen amb l’ús de la llengua dels imitats, inunden la mitja hora de programa .

Polònia comparteix franja horària amb "El síndrome de Ulises" d’Antena 3 i amb "La que se avecina "de Tele 5. La primera està protagonitzada per Miguel Angel Muñoz de "Un Paso Adelante" i es tracta d’una sèrie costumista ambientada en un barri de classe baixa. Al principi tenia un to alternatiu, però ara és excessivament tòpica. La segona és una comèdia d’embolics força barroera i decebedora en comparació amb la precedent "Aqui no hay quien viva". Realment, poca competència per Polònia.

COSES DE CUINERS

Picabaralla culinària. Les declaracions de Santi Santamaria al seu llibre “La cocina al desnudo” han encès amb extremada virulència el foc dels fogons de la cuina d’aquest país. Les afirmacions potser amaguen un polsim d’enveja envers Ferran Adrià però els arguments que s’utilitzen no són desencertats del tot. Al cap i a la fi només defensa el dret a la informació dels consumidors .

Santamaria simplement constata que l’actual cuina de disseny cada cop utilitza més productes químics i additius que en unes determinades dosis no són nocius per la salut però si ultrapassen certs nivells poden ser perjudicials per a les persones. El xef de Can Fabes defensa el dret de qualsevol comensal a conèixer quins ingredients es fan servir per elaborar el plat que menjarà i aleshores, amb coneixement de causa, pugui decidir quina actitud adoptar. També reivindica un retorn a la cuina tradicional on el factor principal és el producte (de la terra i de temporada) en sí mateix, sense centrar-se tant en la tècnica d’elaboració dels plats.

L’eix central del llibre "La cocina al desnudo" gira entorn a la convicció que s’ha de potenciar l’alimentació sana sense additius químics. Santamaria denúncia l’ús abusiu d’aquests elements que cerquen una innovació sense límits amb múltiples jocs de textures i enrevessades tècniques d’elaboració dels plats. Fa una reflexió en veu alta amb la finalitat de ser una crítica constructiva tot i que no és compartida per molts col·legues de professió. L’acusen de perjudicar el prestigi assolit per la cuina del nostre país i de generar alarma social.

El debat sempre és positiu i enriquidor sempre i quan la polèmica no entri en l’enfrontament personal. En aquest sentit considero poc encertades les desqualificacions realitzades per Sergi Arola titllant a Santi Santameria de persona bipolar i profundament contradictòria. Això si que porta al desprestigi de la cuina.

LA PATUM

Avui comença La Patum, la festa per excel·lència del meu poble. D’ençà el segle XIV, cada Corpus, la ciutat de Berga es transforma i celebra la seva festa cabdal. Alguns diuen que és teatre popular en estat pur. Altres, que és una barreja de mites, llegendes, sensacions i sentiments. Realment es fa molt difícil definir-la i més per un berguedà i un patumaire convençut com jo. Això si, tothom que ha viscut la festa assegura que La Patum és única.

Actualment, és una de les manifestacions folklòriques més destacades de Catalunya i la màxima representació festiva derivada de les antigues processons del Corpus medieval que es conserva a casa nostra. No és que en el passat no existissin altres festes similars, sinó que Berga ha tingut l’encert o la casualitat de conservar-la al llarg del temps i aquest fet ha contribuït a la seva singularitat actual. Té un origen religiós i, durant una època, fins i tot s’havia celebrat a l’interior de l’església del poble. Posteriorment, el rebombori i la creixent disbauxa que generava la festa, va aconsellar traslladar-la a l’exterior. I és que La Patum desprèn alegria, gatzara i bullícia, a la vegada que misticisme, harmonia i emoció. És la festa dels sentits, un espectacle per gaudir a la vegada que s’hi copsa l’esperit i la tradició d’una comunitat, que durant sis segles, hem tingut en La Patum un element d’unió i cohesió ciutadana.

Els berguedans vivim la festa amb una veritable veneració litúrgica, com una herència cultural que passa de pares a fills. I és que els autèntics protagonistes de la festa som la gent. Aquest fet singular va ser el que va influir més alhora que l’any 1983 fos declarada festa tradicional d’Interès Nacional per la Generalitat de Catalunya, i posteriorment el 25 de novembre de 2005 la UNESCO la declarés Obra Mestra del Patrimoni Oral i Immaterial de la Humanitat. En aquest últim cas, els membres del jurat van reconèixer que el que més els va impressionar i emocionar va ser, a banda de la llarga tradició de la festa, l’ alta participació i implicació popular.

Sense dubte, la festa té el cor robat a tots els berguedans i cada vegada a més persones que ens visiten. Quan l'última guspira de foc mor i el repic del tabal deixa de sonar, els patumaires ja comencem el compte enrere tot esperant ansiosament la propera Patum. Us convido a tots a viure la festa. Teniu temps fins diumenge. Bona Patum !!

CULPABLES

El secretari tècnic del FC. Barcelona, Txiki Begiristian i el vicepresident esportiu Marc Ingla van valorar ahir de forma molt negativa la temporada de l’equip blaugrana i van coincidir a assenyalar Frank Rijkaard i els jugadors com els grans culpables de la desastrosa campanya. De fet, la gestió del vestuari que ha realitzat l’entrenador els darrers dos anys ha estat poc encertada i quan han existit problemes no ha tingut l’habilitat d’apaivagar-los. Només cal recordar les declaracions explosives d’Eto’o l’any passat a Vilafranca del Penedès. Allà va començar el final de Rijkaard .

L’holandès s’ha mostrat com una persona amb una alarmant manca d’autoritat que ha convertit el vestuari en un veritable desgavell. El Barcelona havia configurat una de les millors plantilles de la història, amb jugadors de talla mundial però el tècnic no ho ha sabut utilitzar . A més va confiar en l’autogestió de l’equip i aquest no va respondre correctament a la confiança del tècnic. Jugadors com Ronaldinho, Márquez, Deco o Eto’o van perdre el respecte a l’entrenador, els socis i el club que els paga religiosament.

Malgrat tot, Txiki i Ingla es van oblidar de fer un saludable exercici d’autocrítica . Certament bona part de les causes de la mala campanya es poden atribuir a l’entrenador o els jugadors però el màxim responsable de l’evolució d’un club, empresa o societat és sempre la seva junta directiva . És intolerable i alarmant aquesta manca de voluntat d’assumpció d’errors d’algunes persones. La direcció del Barça s’ha descarregat de qualsevol culpa i l’ha traslladat de forma íntegre al cos tècnic i a la plantilla.

Les paraules dels dirigents blaugrana volen transmetre la sensació que ells ho han fet tot bé. Que van planificar la temporada extraordinàriament posant a disposició de Rijkaard la millor plantilla de la història del Barcelona i que han desenvolupat la seva feina de forma perfecte. Però en realitat, Txiki com a secretari tècnic és tant culpable com ho pugui ser l’holandès. Seria bo pel club que ningú s’amagués a l’hora d’admetre errors i que s’actués en conseqüència. A la secció de bàsquet del Barça s’ha acomiadat al secretari tècnic Zoran Savic per manca de resultats. Són casos diferents ?

Un nacionalisme català modern

Si fem cas a les darreres conteses electorals es podria arribar a la conclusió que el nacionalisme català recula . Als últims comicis generals Esquerra va tenir una important davallada amb la pèrdua de 350.000 vots i a Convergència la situació no va ser tant tràgica però van reconèixer haver obtingut uns fruits a les urnes poc satisfactoris . En canvi, el PSC va aconseguir un dels seus millors resultats de la història (25 diputats) gràcies a rendibilitzar la por a la dreta, el carisma de Carme Chacón i l’exhibició d’un catalanisme suau i gairebé silenciós.

Davant d’aquestes dades ens podem preguntar si el nacionalisme català està en crisi . I si és així, per què ? Aquestes qüestions, ERC i Convergència les hauran de plantejar i debatre en els congressos que celebraran el mes de juny i juliol respectivament si és que volen ser protagonistes actius de la Catalunya dels propers anys.

Potser bona part de la ciutadania d’aquest país no se sent nacionalista. Però aquestes mateixes persones si que volen més infraestructures, millores en l’educació i la sanitat, ajuts diversos etc. I això s’aconsegueix gestionant eficientment els recursos que es disposen i millorant també el finançament vigent . Per això el President de la Generalitat, José Montilla, ha reclamat amb una inusual contundència el no ajornament de la negociació d’aquesta matèria amb l’Estat (tal i com preveu el nou Estatut) , denunciant també que a Catalunya hi ha més persones en situació de pobresa que el total de ciutadans d’algunes Comunitats Autònomes espanyoles. Montilla sap identificar la seva acció política amb l’objectiu d’assolir un nivell de qualitat de vida més elevat pels catalans.

En canvi, els partits nacionalistes moltes vegades fan servir un llenguatge diferent al que utilitzen una bona part de ciutadans i això més que unir crea barreres i provoca incomprensions mútues. És possible que el nacionalisme més identitari i de caràcter més essencialista, que es basa en la llengua i en la cultura, sigui difícil d’assumir per una part de la població d’aquest país. Aquesta hipòtesi l'han de tenir en compte tant CDC com ERC.

Ara bé, emprant un mateix vocabulari i defensant un nacionalisme més pràctic possiblement és més fàcil que la majoria social de Catalunya se senti identificada i representada per partits nacionalistes. Aquests gaudiran d’un suport electoral ampli en la mesura que siguin capaços de vincular les seves tesis i projectes als interessos de la majoria de ciutadans i puguin oferir solucions a les seves necessitats.

Pluralisme i unitat a Esquerra

El proper mes de juny es celebrarà el 25è Congrés d’Esquerra Republicana on s’escollirà la nova direcció del partit. Es presenten quatre candidatures que proposen diverses alternatives i projectes. Uns fan bandera del 2014 impulsat per Josep Lluís Carod-Rovira, altres aposten pel concert econòmic o qüestionen el vigent pacte de govern a la Generalitat i el marc de relacions actual amb l’estat espanyol. El debat sempre és bo i l’aportació de noves idees enriqueixen a qualsevol formació política.

ERC des de els seus orígens ha estat un partit plural, amb diverses tendències en llur interior. De fet, la fundació del partit a l’any 1931 és produeix arran de la unió d’Estat Català de Francesc Macià, el Partit Republicà Català de Lluís Companys i La Opinió de Joan Lluhí que representaven sensibilitats molt diverses. Les quatre candidatures actuals reflecteixen la pluralitat històrica d’Esquerra Republicana de Catalunya.

Les alternatives presentades indiquen el dinamisme i la vitalitat del partit. El perill que plana a ERC consisteix en que es produeixi alguna escissió segons quin sigui el resultat final del congrés. Altres vegades s’han produït divisions com quan Estat Català va abandonar ERC pocs mesos abans d’esclatar la Guerra Civil espanyola al considerar que es seguien postulats massa allunyats de les tesis que ells defensaven o quan Àngel Colom i Pilar Rahola van abandonar Esquerra per fundar l’efímer Partit per la Independència (PI).

El president del Parlament i candidat a la presidència d’ERC, Ernest Benach, va venir dilluns passat a la Pompeu Fabra en el marc de l’assignatura de Periodisme Polític. Li vaig preguntar per una hipotètica escissió i em va contestar amb un “no” rotund a aquesta possibilitat argumentant que eren una formació política suficientment “madura”. Tot i així va reconèixer que era necessari que l’opció guanyadora fos “generosa” amb la resta de candidatures per aconseguir la unitat necessària per encarar amb garanties els reptes que té el partit i el país. En aquest sentit, el primer objectiu d’Esquerra ha de ser mantenir la unitat i la cohesió interna sigui quin sigui el resultat final del congrés. Si volen construir un futur per Catalunya han de sumar i oblidar-se de pugnes personalistes que no condueixen a res de bo.

BATXILLERAT NOCTURN

La conselleria d’Educació ha reaccionat amb rapidesa i ha fet bé en corregir la decisió inicial de suprimir en la seva totalitat el Batxillerat nocturn dels instituts. Una retirada a temps sempre és una petita victòria. La mesura presa afectava greument a un col·lectiu necessitat de segones oportunitats que han de compaginar aprenentatge amb vida laboral. La rectificació parcial dels responsables educatius de la Generalitat, suposarà la continuïtat de l’ensenyament a la meitat dels centres catalans on actualment s’imparteix i permetrà així a molts alumnes seguir els seus estudis. D’aquesta manera es mantindrà l’oferta formativa en aquells llocs on la demanda estigui més consolidada i s’utilitzaran també criteris d’equilibri territorial per tal que cap zona de Catalunya quedi desatesa. Saber rectificar i reconèixer els errors propis és una virtut poc habitual entre la classe política d’aquest país. En aquest cas s’ha produït i cal destacar-ho.

La setmana passada el departament d’Educació va donar a conèixer el projecte d’eliminació del Batxillerat nocturn i la intenció d’impulsar l’educació a distància on-line a partir de l’any 2009 a través del Institut Obert de Catalunya (IOC).La conselleria va argumentar que aquesta modalitat educativa es compagina moltes vegades amb una activitat laboral i això provoca un alt nivell d’absentisme que dificulta l’obtenció del títol. A més, va afegir que aquest sistema d’ensenyament havia quedat obsolet, amb pocs alumnes matriculats i un rendiment molt baix .

La supressió íntegre de l’oferta nocturna hauria suposat un greuge comparatiu per a molts ciutadans que no poden seguir estudis diürns per motius laborals i,a la vegada, tenen dificultats per cursar estudis on-line perquè no disposen de connexió a Internet o bé tenen pocs coneixements informàtics. Així mateix, el fet que el Batxillerat nocturn sigui una formació presencial ja dota de qualitat a aquesta modalitat educativa. La interacció directe entre professor i alumne és un valor afegit que no tenen els ensenyaments a distància.

La mesura també era un atac contra l’ensenyament públic i la igualtat d’oportunitats, i era un primer pas ferm cap a la privatització. Una educació a la qual moltes persones no s’haurien pogut acollir per manca de suficients recursos econòmics pel finançament dels estudis. Això hauria suposat el perill d’exclusió social d’un segment de ciutadans, situació de cap manera acceptable .