EUROCOPA

Ja hi tornem a ser. Cada dos anys l’esport rei és protagonista. El 2006 es va organitzar el Mundial de futbol a Alemanya i enguany toca l’Eurocopa. Se celebra a Àustria i Suïssa fins el 29 de juny, data que es jugarà a Viena la final de la competició. Tot això, entre altres aspectes, es tradueix en milions d’espectadors assentats davant la petita (o no tant) pantalla per veure l’evolució dels esportistes que juguen a les seves respectives seleccions. Uns equips que representen les essències pàtries dels països. Està en joc l’orgull nacional. Quina por !!

Si ens centrem amb el seguiment informatiu que es fa des de mitjans espanyols, observarem i escoltarem una bona colla de disbarats. L’orgull patriota flueix a dojo. Els sentiments nacionals es projecten a través de la selecció. I això que molts defensen que no s’ha de barrejar esport amb política. A les retransmissions radiofòniques i televisives, els locutors s’esgargamellen cridant a favor dels colors de la roja. La fúria espanyola es fa ben present.

És realment esfereïdor seguir un partit d’Espanya per la COPE, la SER o Cuatro. O bé llegir l’endemà les portades i les cròniques dels diaris. Fan servir un llenguatge agressiu i prepotent. Mostra d’això és el mil vegades repetit eslògan A por ellos. Ja el van emprar a l’últim Mundial, però tot va acabar amb desfeta. Un seriós avís .

Per les grans empreses patrocinadores de l’esdeveniment, tot resulta més simple i materialista. Els negocis sempre deixen els sentiments a una banda. La competició constitueix una oportunitat immillorable per fer publicitat dels productes que comercialitzen. Les elevades audiències televisives que genera la competició són el marc incomparable per enunciar les seves marques.

A l’exemplar de juny de Le Monde Diplomatique, Ignacio Ramonet explica que s’estima una audiència (acumulada) televisiva d’uns quinze mil milions de persones. Impressionant !! Quin negoci !! Les empreses patrocinadores es freguen les mans pensant en els milers de consumidors potencials que seran objecte d’un contundent bombardeig de missatges comercials.

Ramonet assegura que la FIFA disposa d’un pressupost superior a països com França. Aquesta dada dóna una idea de la importància econòmica del món del futbol. És un negoci molt rentable per a uns quants. Entre patrocinadors i drets televisius s’hi mouen molts diners. Empreses com Adidas, Nike o Puma, inunden el mercat amb productes que han fabricat a països en vies de desenvolupament pagant una salaris de misèria i, moltes vegades, oferint unes condicions d’higiene i seguretat gairebé inexistents. Aquesta és una realitat que existeix però que pràcticament ningú (periodistes inclosos) gosa denunciar-ho. Com deia el president Pujol, això ara no toca.

Apa doncs, no donem gaires voltes a la nostra consciència i gaudim tranquil·lament de l’espectacle de l’Eurocopa i de les narracions esportives que se’n deriven. I així de pas, oblidem, per uns instants, els nostres neguits i problemes diaris.

DON FEDERICO

L’Audiència Provincial de Madrid ha condemnat avui el periodista radiofònic Federico Jiménez Losantos a indemnitzar amb 36.000 euros a Alberto Ruiz-Gallardón per injuriar-lo greument. Bona notícia. Don Federico havia assegurat, durant el programa que presenta a la COPE, que a l’alcalde de Madrid li eren igual els 200 morts i els més de 1.000 ferits dels atemptats de l’11-M, sempre que pogués arribar al poder. La COPE ha obert una línia telefònica de suport a Losantos a disposició dels oients. Ara corro a trucar-hi.

Aquest senyor s’empara en la llibertat d’expressió per dir el que li ve de gust en cada moment. L’insult, la vexació i la calumnia són el pa de cada dia al seu programa matinal. A més, diu falsedats a tort i a dret amb la benedicció de la cúpula eclesial espanyola. De fet, es pot considerar que el cardenal Rouco Varela és el màxim responsable moral dels continguts de l’emissora. Perquè Losantos brama el matí, però a la resta del dia el contingut no varia massa. En especial, si us voleu posar de mal humor sintonitzeu uns minuts el programa nocturn de Cesar Vidal. És realment esfereïdor escoltar com aquest historiador tergiversa les coses.

Si observem que opinen mitjans afins a Losantos, com Libertad Digital, comprovarem que estan totalment en desacord amb la sentència judicial. Asseguren que amb aquesta decisió es limita la llibertat de crítica contra el poder polític i es posa en discussió el bon desenvolupament de la tasca del periodística. Entre poc i massa !! La llibertat d’expressió no s’ha de limitar. Fins aquí estem d’acord. Ara bé, és innecessari exercir-la mitjançant l’insult i la mentida continuada.

Fa molts anys que Losantos brama a través de la COPE. Què encén els ànims contra tothom que no pensi com ell. Ha atemptat reiteradament contra l’honor de les persones i ha difós mentides que han contribuït a la incomprensió entre els diversos territoris de l’estat espanyol. A més, ha impulsat falsedats sobre l’11-M, discursos demagògics i difamatoris sense respecte a cap codi ètic . Pràcticament ningú s’ha salvat de les seves envestides. No sé quin manual d’estil ha seguit però això no és periodisme.

Ja era hora que algú li parés els peus encara que només sigui amb una multa mínima si ho comparem amb el contracte multimilionari que té signat amb l’emissora eclesial. Però bé, per algun punt s’ha de començar.

RELLEU

Ja fa unes setmanes que Albert Closas ha agafat el relleu a Mònica Terribas al capdavant de “La nit el dia”. La coneguda presentadora ha estat nomenada directora de Televisió de Catalunya i ha deixat pas al seu company de professió com a nou conductor del programa,qui presenta i codirigeix l’espai juntament amb Dani Bramón. Continua bona part de l’equip i cal destacar també que segueix l’excel·lent Paulí Subirà com a responsable de la realització de l’informatiu. Es mantenen el format original amb la periodicitat habitual i col·laboradors destacats com el meteoròleg Tomás Molina el qual dóna un contrapunt d’humor que s’ha convertit en imprescindible. Com ha fet els últims cinc anys, “La nit al dia” recull els fets més importants de l’actualitat de la jornada mantenint la seva marca pròpia i diferenciant-se dels espais purament informatius.

Substituir a Mònica Terribas no és una empresa fàcil, ja que aquesta ha portat al programa a assolir un èxit considerable i l’ha convertit en un espai de referència a les nits catalanes. Actualment, és un informatiu de qualitat totalment consolidat, amb més de 1.000 edicions i una mitjana de 116.000 espectadors diaris. Costarà mantenir-ho. La Terribas, amb la seva professionalitat i convicció, aconseguia tenir una audiència fidel que nit rere nit seguia atentament l’espai .

Fins fa poc Closas havia presentat amb encert el programa “Valor Afegit”. Aquest té un contingut íntegrament econòmic, fet que porta inherent certa dosi de sobrietat. Malgrat això, el periodista convertia l’aridesa dels temes econòmics en matèria digerible per tots els públics utilitzant un llenguatge planer i clar. Fugia dels tecnicismes i termes més desconeguts per explicar de forma entenedora l’actualitat financera portant a terme així una valuosa tasca de comunicació.

Ara ha encetat una nova etapa de “La nit al dia” i ja hem pogut intuir una altre textura informativa amb un to més reposat i sobri . Al plató es crea un clima diferent. Segons les últimes dades disponibles, el share ha començat a disminuir, però s’ha de donar una oportunitat a aquest excel·lent professional i donar-li un marge de confiança. Malauradament, l’audiència marca l’esdevenir dels programes i la impaciència és un tret característic del mitjà televisiu. Tot i així, el fet que precisament sigui Mònica Terribas la directora de TV3 pot aportar un plus de tranquil·litat al nou presentador.

ON SÓN ELS LIBERALS ?

El liberalisme econòmic és una doctrina basada en la ferma convicció que la llibertat de comportaments individuals dóna com a resultat la màxima eficiència. Es tracta d’una teoria que s’oposa al control de la vida econòmica per part de l’Estat, el qual s’ha de limitar a assegurar el marc jurídic establert i afavorir el lliure joc dels mecanismes de mercat. Els seus partidaris són aferrissats defensors de les lleis de l’oferta i la demanda. En èpoques de bonança econòmica, els liberals són poc propensos a compartir beneficis. Al nostre país, en trobem clars exemples en el sector immobiliari . Ara bé, quan el cicle no els hi és favorable no perden ni cinc minuts en demanar ajuda a l’Estat. Aquell mateix Estat del que no volien ni sentir-ne a parlar quan els beneficis no paraven d’engreixar els seus comptes bancaris.

Aquests darrers anys, hem viscut una veritable bombolla immobiliària amb espectaculars beneficis per alguns individus. Molts espavilats s’han enriquit mitjançant l’especulació en la compra i venda de vivendes. Però existeix l'altra cara de la moneda. Moltes persones endeutades durant 30 anys de la seva vida, pràcticament fins a la vellesa, i amb unes quotes a pagar al banc cada dia més altes degut a l’augment dels tipus d’interès registrats els darrers mesos. A més, comprar un habitatge era i és inassolible per a molts ciutadans i l’escalada de preus ha crescut sense cap tipus de fre provocant un espiral insostenible.

Avui, el context econòmic és molt diferent, amb un entorn poc favorable i una desacceleració més que evident. La bossa d’habitatges pendents de vendre cada cop és més gran. Diverses estadístiques demostren la davallada de la venda de pisos i el nombre d’hipoteques concedides ha baixat espectacularment .A més, l’encariment del preu del petroli ha contribuït a que la inflació estigui vorejant el 5 % , el nivell més alt dels 10 últims anys. L’euribor a 12 mesos, el principal índex de referència pel càlcul de les quotes hipotecàries, arriba a nivells del 2000 situant-se prop del 5 % i això incideix directament en l’economia familiar. Aquests darrers anys, moltes persones s’han endeutat fins a límits perillosos, i davant la previsió d’un augment considerable de la morositat, les entitats financeres han començat a augmentar les provisions per aquest concepte. Tot un senyal pel futur.

Ara els empresaris immobiliaris demanen ajudes a l’Estat oblidant-se dels seus principis liberals. S’excusen amb l’argument que hi ha en joc la destrucció de milers de llocs de treball. Ara es preocupen pels treballadors ? Carai, quin canvi !! Abans només pensaven en multiplicar els seus beneficis !!

Per sort, el vicepresident econòmic, Pedro Solbes, no ha atès les seves demandes. No es pot mantenir el sector artificialment. Tothom veu que és necessari un reajustament del sector . Per què aquests empresaris ja no són partidaris que l’oferta i la demanda marquin el preu lliurement ? Per què no són liberals a les verdes i a les madures ?

Pel que fa a les persones que quedaran sense feina, l’Estat ha de realitzar un esforç per intentar reubicar-les en altres sectors de l’economia mitjançant polítiques d’ocupació actives. Es fa necessària molta formació per reorientar-los professionalment cap a d’altres sectors i, a la vegada, impulsar decididament l’obra pública.